Setembre estressant

Ahir vaig tornar a la feina. He estat quasi un any sense fer de mestra , primer un parell de mesos de baixa a la recta final de l’embaràs i després quasi nou mesos fent de mare a jornada complerta.

Des que vaig acabar la carrera de magisteri mai havia estat tant de temps sense treballar i en el fons ho trobava a faltar. He demanat reducció d’ un terç de la jornada , així que em tocarà fer vint hores a l’escola : 15 amb nens i 5 de reunions, preparació de classe etc.. Això em permetrà treballar només els matins i poder estar per la nena a les tardes. La Laia començarà a anar a la llar d’ infants d’aquí a 15 dies, així que aquestes dues setmanes amb la nena ens ho fem com podem , fent equilibris d’ horaris entre el seu pare , jo i la fantàstica i imprescindible ajuda dels meus pares, que tot i no viure al costat de casa, fan el que poden per fer una mica de comodí quan els horaris no ens permeten estar per la nena.

Aquest mes serà una mica estressant per a tots. Encara no tenim del tot clar quins horaris podrà fer la nena , com farà l’adaptació , i sobretot , com ens ho podrem fer aquests dies per anar-la a recollir i portar. També em fa patir com s’adaptarà la Laia a l’escola bressol. Fa un mes us hagués dit que cap problema perquè és una nena molt oberta que fa bona cara a tothom i és molt sociable , però fa un parell de setmanes la cosa ha canviat una mica i ja no ho tinc tant clar si s’adaptarà amb facilitat o li costarà més.

Puntualment ha començat a manifestar tot de signes de la temuda “ansietat de separació” o “crisi dels vuit mesos”. Vol estar molt més amb mi , quan la deixo a l’àrea de jocs , o marxo del seu davant , encara que sigui per uns moments es posa a plorar però d’ una manera que no havia fet abans , un plor molt més sentit , de por , de rebequeria, tot barrejat.També ha començat a plorar quan algú que noi li es prou conegut se li acosta a dir-li coses. Es fa difícil perquè d’ una banda tens l’ impuls d’agafar-la a coll tot el dia i que estigui tranquil.la . D’altra banda penso que això tampoc és bo i ella ha d’anar veient que si la mama la deixa a terra i ella continua a prop o marxa un moment , no vol dir que l’abandoni i que no cal posar-se neguitosa .Moltes vegades em poso nerviosa i no se gaire què fer i com fer-ho per ajudar-la a superar aquesta etapa.Tot això abans no era així , volia estar amb la mare , sí , però no es posava d’aquesta manera si marxava. Sembla que tota aquest etapa d’angoixa també es pot manifestar a la nit en nens que dormien perfectament que comencin a despertar-se més sovint i a reclamar la presència del pare o la mare. Per sort això de moment no ens afecta encara.

A internet hi ha força informació sobre el tema i m’ ha anat molt bé llegir una mica més i veure que això és molt comú , que amb més o menys intensitat passa a la majoria de nens i que dura unes setmanes. Us deixo alguns enllaços que m’ han semblat interessants:

http://www.babysitio.com/bebe/desarrollo_angustia.php

http://www.bebesymas.com/2005/10/26-la-angustia-del-octavo-mes

http://www.crecerjuntos.com.ar/angustia.htm

I ja per acabar d’atabalar als papes que ja van de bòlid amb la tornada a la feina , fer quadrar els horaris i els plors de la nena tot això es combina amb el fet que des que ha après a gatejar no para quieta en tot el dia. Tot el dia es vol enfilar , s’agafa a el que pot per posar-se dreta , que li encanta . Li es igual si cau , si li costa , ella hi torna un cop i un altre. Es posa dreta si està al llit o al llit de viatge, si és a terra s’agafa al sofà , als mobles, a les cames de qui trobi per posar-se dreta com sigui . Es tota una escaladora, amb la diferència que té un nul sentit del perill i que cal anar-li al darrera contínuament. M’agrada que sigui aventurera , que intenti superar-se i que sigui insistent si una cosa no li surt, però deixar-la fer una mica implica tenir sempre la mà a prop per si rellisca o si la ma li falla. No vull tenir-la llargues estones dins del llit de viatge que hem instal·lat al menjador, on sé que no es farà mal , perquè a la vegada li restringeixo tota possibilitat de descobrir nous espais i de conèixer casa seva. Però anar-li sempre al darrera és força cansat. Mirant-ho pel costat positiu jo crec que estar tot el dia amunt i avall darrera la nena ens acabarà d’ajudar a recuperar la línia i a posar-nos en forma.

A la foto el primer dia que va aconseguir posar-se dreta al llit tota sola. Es va posar tan contenta!