Primers dies a l’escola bressol i primer refredat!

La semana passada vam començar l’adaptació a l’escola bressol. Anirà a una escola bressol pública que aquest any estrena edifici i tot és nou , bonic i acollidor. Espero que s’ hi trobarà molt bé. Això no treu , però que l’adaptació l’ hagi de fer de manera gradual , ja que amb nou mesos acabats de fer potser no és l’edat ideal per començar l’escola.

He llegit a molts llocs que s’ hauria d’intentar evitar que coincideixi l’entrada a l’escola amb la “crisi d’angoixa per separació” que tenen la majoria d’ infants al voltant dels vuit mesos , de la que ja en vaig parlar a l’anterior post. Sembla ser que és preferible fer-ho abans o després. Però de vegades les coses no es poden planejar tant i per la nostra feina no ens quedava cap més remei que començar ara.
Vam començar el dimecres a la tarda. El primer dia vaig estar tota l’estona amb ella . Quan vam arribar tots els nens eren al pati i els petitons i algunes mestres estaven asseguts a l’ ombra en una zona de fer sorreta i jugar amb galledes i pales. Vaig asseure la Laia al costat de la seva mestra i jo em vaig asseure al costat. Va quedar tan sorpresa de veure tants nens junts i de no conèixer a ningú que es va quedar immòbil i serieta posant cara de “ estic a punt de plorar , estic a punt de plorar”. Com que la vaig veure a venir me la vaig asseure a la falda i llavors ja mes tranqui-la va continuar serieta mirant tot i tothom. En uns deu minuts la vaig veure més tranquil-la i la vaig tornar a deixar a terra on va començar a tocar les pedretes , i a jugar amb una tortugueta de plàstic que li va oferir un dels infants de dos anys. Va començar a fer bona cara a la seva mestra , i fins i tot s’ hi va acostar gatejant i es va deixar fer moixaines , sempre sense perdre de vista on era la mama. Després del pati vam estar una estona a l’aula jugant , em vaig posar a una certa distància i ella , ja més confiada va anar amunt i avall explorant tots els raconets i les joguines que va trobar. A l’ hora de berenar , com que ho fan en un espai conjunt amb les altres quatre classes. Tants nens junts altre cop amb culleres i menjar per allà la va deixar ben sorpresa altre cop , li faltaven ulls per mirar tot i tothom. No va menjar pràcticament res. Després una estoneta més a l’aula i cap a casa.
La sensació del primer dia va ser bona. Els dos dies següents van ser més o menys semblants , però marxant jo una estoneta ( mitja horeta o tres quarts) . Et demanen que si pots , aquests primers dies et quedis a l’escola mateix a esperar aquesta estoneta , per si a la nena li entra una plorera important puguis anar a calmar-la. Tenen un raconet molt acollidor pels pares , en general sembla una escola molt interessada en obrir les portes a les famílies i a fer-ne partícips de totes les activitats que s’ hi facin.
Fins ara la Laia ha estat saníssima i en aquests nou mesos només ens ha agafat un dia una febrada que no va tenir més importància. Tothom ens deia:” Ja veureu quan comenci l’escola bressol, ho agafarà tot! “ I tal dit tal fet , ha trigat tres dies a agafar el seu primer refredat ! No se si haurà estat “culpa” de l’escola o d’aquest temps boig que ha fet aquesta setmana , la qüestió es que té dècimes de febre i ha començat a moquejar i ara ja sembla una font doble , entre baves i mocs, no guanyem per pitets i per kleenex. Ahir la vam portar al pediatra i ens va dir que era un refredat comú i que havia de fer el seu cursi que no estava tapada de pit ni li havia afecta a la orella, que era més de nas i que estiguéssim tranquils. Li va receptar uns supositoris per desembussar-la una mica i cap a casa! També ens va dir que podíem esperar refredats com aquells una vegada al mes. Que al principi de portar-los a l’escola per la majoria d’ infants la cosa va així. Avui no ha anat a l’escola però a partir de demà tornem hi altra vegada. El plan és acabar aquesta setmana anant-hi de tardes i a partir de la setmana que ve ja hi anirà de matins , anirem allargant l’estona fins que s’ hi pugui quedar de nou a tres , que seria l’ horari que hauria de fer aquest curs. A veure com ens anirà.. ja us ho aniré explicant.
Us deixo una foto que li vaig fer el primer dia d ‘escola, mentre començava a conèixer la que serà la seva aula.

Setembre estressant

Ahir vaig tornar a la feina. He estat quasi un any sense fer de mestra , primer un parell de mesos de baixa a la recta final de l’embaràs i després quasi nou mesos fent de mare a jornada complerta.

Des que vaig acabar la carrera de magisteri mai havia estat tant de temps sense treballar i en el fons ho trobava a faltar. He demanat reducció d’ un terç de la jornada , així que em tocarà fer vint hores a l’escola : 15 amb nens i 5 de reunions, preparació de classe etc.. Això em permetrà treballar només els matins i poder estar per la nena a les tardes. La Laia començarà a anar a la llar d’ infants d’aquí a 15 dies, així que aquestes dues setmanes amb la nena ens ho fem com podem , fent equilibris d’ horaris entre el seu pare , jo i la fantàstica i imprescindible ajuda dels meus pares, que tot i no viure al costat de casa, fan el que poden per fer una mica de comodí quan els horaris no ens permeten estar per la nena.

Aquest mes serà una mica estressant per a tots. Encara no tenim del tot clar quins horaris podrà fer la nena , com farà l’adaptació , i sobretot , com ens ho podrem fer aquests dies per anar-la a recollir i portar. També em fa patir com s’adaptarà la Laia a l’escola bressol. Fa un mes us hagués dit que cap problema perquè és una nena molt oberta que fa bona cara a tothom i és molt sociable , però fa un parell de setmanes la cosa ha canviat una mica i ja no ho tinc tant clar si s’adaptarà amb facilitat o li costarà més.

Puntualment ha començat a manifestar tot de signes de la temuda “ansietat de separació” o “crisi dels vuit mesos”. Vol estar molt més amb mi , quan la deixo a l’àrea de jocs , o marxo del seu davant , encara que sigui per uns moments es posa a plorar però d’ una manera que no havia fet abans , un plor molt més sentit , de por , de rebequeria, tot barrejat.També ha començat a plorar quan algú que noi li es prou conegut se li acosta a dir-li coses. Es fa difícil perquè d’ una banda tens l’ impuls d’agafar-la a coll tot el dia i que estigui tranquil.la . D’altra banda penso que això tampoc és bo i ella ha d’anar veient que si la mama la deixa a terra i ella continua a prop o marxa un moment , no vol dir que l’abandoni i que no cal posar-se neguitosa .Moltes vegades em poso nerviosa i no se gaire què fer i com fer-ho per ajudar-la a superar aquesta etapa.Tot això abans no era així , volia estar amb la mare , sí , però no es posava d’aquesta manera si marxava. Sembla que tota aquest etapa d’angoixa també es pot manifestar a la nit en nens que dormien perfectament que comencin a despertar-se més sovint i a reclamar la presència del pare o la mare. Per sort això de moment no ens afecta encara.

A internet hi ha força informació sobre el tema i m’ ha anat molt bé llegir una mica més i veure que això és molt comú , que amb més o menys intensitat passa a la majoria de nens i que dura unes setmanes. Us deixo alguns enllaços que m’ han semblat interessants:

http://www.babysitio.com/bebe/desarrollo_angustia.php

http://www.bebesymas.com/2005/10/26-la-angustia-del-octavo-mes

http://www.crecerjuntos.com.ar/angustia.htm

I ja per acabar d’atabalar als papes que ja van de bòlid amb la tornada a la feina , fer quadrar els horaris i els plors de la nena tot això es combina amb el fet que des que ha après a gatejar no para quieta en tot el dia. Tot el dia es vol enfilar , s’agafa a el que pot per posar-se dreta , que li encanta . Li es igual si cau , si li costa , ella hi torna un cop i un altre. Es posa dreta si està al llit o al llit de viatge, si és a terra s’agafa al sofà , als mobles, a les cames de qui trobi per posar-se dreta com sigui . Es tota una escaladora, amb la diferència que té un nul sentit del perill i que cal anar-li al darrera contínuament. M’agrada que sigui aventurera , que intenti superar-se i que sigui insistent si una cosa no li surt, però deixar-la fer una mica implica tenir sempre la mà a prop per si rellisca o si la ma li falla. No vull tenir-la llargues estones dins del llit de viatge que hem instal·lat al menjador, on sé que no es farà mal , perquè a la vegada li restringeixo tota possibilitat de descobrir nous espais i de conèixer casa seva. Però anar-li sempre al darrera és força cansat. Mirant-ho pel costat positiu jo crec que estar tot el dia amunt i avall darrera la nena ens acabarà d’ajudar a recuperar la línia i a posar-nos en forma.

A la foto el primer dia que va aconseguir posar-se dreta al llit tota sola. Es va posar tan contenta!