Tornada a l'escola

Finalment i després de unes sis fantàstiques setmanetes - no tres mesos , com el que diuen molts quan opinen gratuïtament de les vacances de mestre- he tornat a l’escola a començar un nou curs.
Com cada any , després d’ una setmaneta de rodatge , de la primera retrobada amb els companys , del primer claustre i dels primers preparatius s’esborren aquest dies de descans i de seguida les vacances semblen molt lluny i ja es torna a entrar a la rutina de treball. No voldria donar cap sentit negatiu a aquesta expressió ja que he de dir que la meva feina m’agrada. Per molt que de vegades m’estressi , em cansi , i faci que t’emportis maldecaps i feina a casa, m’encanta fer de mestra i tot el que això implica.

Va haver-hi una època on vaig perdre aquest sentiment i aquesta motivació. Massa anys treballant en una escola privada que tot i que em va donar molts bons moments , també me’n va portar d’altre de dolents i em van fer perillar cap a la síndrome del “burn out”. Per sort desprès de tres anys intentant unes oposicions a mestra d’educació infantil me les vaig treure i ara ja és el meu quart any de mestra a l’escola pública.
Aquest curs , però , encara que repeteixi l’escola dels dos anys anteriors tot és diferent. La meva és una escola de nova creació , aquest és el seu cinquè any de vida , creixent un curs per any , i després de passar aquests darrers en mòduls prefabricats aquest any estrenem escola nova. Això ens va suposar a tots els mestres molta feina extra al juny i juliol .Qui us penseu que va acabar empaquetant, traslladant i desempaquetant , quan la majoria de companys d’altres escoles ja havien iniciat les seves vacances?. I per suposat , ja us deveu imaginar que traslladar una escola no és el mateix que traslladar els mobles d’ un piset de 60 metres…
Malgrat tot començar en un espai nou , amb molts companys i alumnes nous , sempre és un projecte il·lusionant i tot un repte. Sí, sí, repte, que no us penseu pas que pq tinguem parets i edifici nou anem sobrats de mobiliari i material, de fet no és que anem sobrats sinó més aviat que tenim el mínim i imprescindible…per a la majoria d’aules , però encara ens falta força de tot. Els que esteu en el món de l’ensenyament ja sabeu com funcionen aquestes coses. Segur que el dia de la foto i de tallar la cinta ja s’haurà procurat que tinguem , com a mínim el mobiliari d’algunes aules que ens falten.
Per mi però aquest any serà diferent. Quan començo a preparar la meva aula , les programacions i el curs en general no m’acaba de semblar que per a mi aquest curs serà molt curt. He de tenir la nena pels volts de cap d’any, per tant en els millors dels casos acabaré aquest trimestre sencer, del segon no en veuré res, i del tercer , espero poder-ho arreglar perquè tampoc i no tornar a l’escola fins el curs que ve. Encara m’ he de informar com funciona tot això de les baixes per maternitat , de les compactacions per alletament i de tots aquest fantàstics drets que tenim les mames que treballem a l’escola pública i que penso aprofitar al màxim.

De moment he començat bé. Tot i això ,el ritme de reunions i de preparació de curs sense alumnes no té res a veure amb el treball del dia a dia amb nens d’ infantil. La meva panxa cada vegada és més que evident . Amb tot ningú , ni pares ni alumnes que m’ han vist aquests dies de reunions i visites a l’escola m’ ha fet cap comentari. Suposo que estic en aquella etapa on la gent et veu més rodona i intueix un embaràs però es talla de preguntar o comentar per no fer una planxa. Estic segura que els nens , que són molt observadors i infinitament més espontanis seran els primers a preguntar-me que què em passa a la panxa. A veure com va tot a partir de dimecres , que és la tornada oficial a l’escola amb mainada. Ja us ho explicaré.