Una de les coses que m’agraden més de la meva feina de mestra és veure com evolucionen i aprenen els infants. Un mateix grup d’alumnes des de p3 a p5 , per exemple ,fan un canvi tan gran ! Canvis a nivell de personalitat i obertura als altres , de nivell de raonament , de progressiva adquisició d’autonomia , tot el procés d’aprenentage de la lectoescriptura...Veure i viure tota aquesta evolució i pensar que , com a mestra, hi has posat el teu granet de sorra en tot aquest procés és molt bonic i gratificant.
Ara amb la Laia a casa estic vivint el dia a dia dels seus petits-grans avenços i aprenentatges des de primera fila i he de dir que ho trobo fascinant. Crec que ser testimoni i alhora contribuir en tot aquest procés serà de les coses que m’agradaran més de ser mare. Es extraordinari veure els canvis que fa cada dia , i com és va fent gran de mica en mica . Cada setmana és diferent de l’anterior, dia a dia aprèn coses noves i cada vegada s’ interessa més per conèixer tot el que l’envolta.
Un petitó acabat de néixer no hi veu més enllà d’ uns 20 cms i el que més li crida l’atenció és la cara de la mare i el pare i com a molt els llums brillants. Els primers dies amb la Laia realment ha estat així. A partir del primer mes, però , i de manera progressiva, la Laia s’ ha anat interessant per tot el que l’envolta. Està fascinada per tot el que tenim al pis. Li agrada molt que la passegin per cada habitació i li expliquin tot el que hi ha. El meu pare n’ ès un especialista i ja sap que això els encanta als petitons els primers mesos. Té dos nets d’experiència!Recordo perfectament el meu pare amb la seva primera neta, la Júlia ,passejant –la per tota la casa i explicant-li què era i d’ on venia cada cosa que hi havia al menjador. Ella l’escoltava profundament interessada, encara que cada dia li ensenyés les mateixes coses ( potser en això estava la gràcia!)
El que més li crida l’atenció a la nostra petitona són els quadres de les parets , una lleixa de la seva habitació plena de peluixos , un mòbil xinès que tenim al passadís i sobretot , la televisió , que és una font inesgotable de sons i imatges brillants. De dia li donem els bibis asseguts al sofà i molt sovint hem de tancar la televisió ja que sinó la nena gira el cap de cara a la tele i li interessa més el que hi facin que no pas xumar.
Imagineu-vos la fila que fem passejant la nena per les habitacions de la casa dient-li coses com ara :
- Veus? Això és una planta que es diu "potus", té les fulles de color verd.. i aquí hi ha un elefantet que ens va portar els tiets de Tailandia.. veus? això és un quadre amb una flor que es diu tulipa ...això és una petxina, la vols tocar? .. i això de color taronja és diu cortina i es pot pujar i abaixar ja veuras... anem a veure el mòbil del dofí dona'm la mà i el tocarem i escoltarem quina música fa.. ui mira.. això és un mirall... Què hi veus? Hi ha una nena i una mama! .." En aquest punt és quan ella es veu reflectida , tot i que no es reconeix suposo, i somriu . Quan veu el seu somriure li agrada i encara riu més... és un solet!
El que és curiós és que a més d'escoltar atentament , no mira de passada el que li ensenyes sinó que ho observa detingudament , ho mira fixament , com si ho analitzés ... què hi deu passar pel seu caparró ? Ha de ser una sensació molt forta veure que tens tantes coses interessants que t’envolten i no saps res de cap. Hi ha tant per conèixer en aquest mòn que per ella és tot just acabat d’estrenar...
A la foto la Laia amb l’avi escoltant atentament el que li explica del quadre. A que se la veu interessada en aprendre-ho tot?
2 comentarios:
si que és veritat que amb els nanos tot és molt més divertit, i alhora que ells descobreixen tot allò que els hi expliquem, nosaltres també és com si ho descobrissim de nou. Petons.
Els avis amb el néts són el més tendre del món, o no?
Publica un comentari a l'entrada