UN BEBÈ MOLT PÚDIC

Feia dies que no escrivia. Ara estem de 13 setmanes i mig. Acabem de superar la barrera psicològica dels tres mesos , on sembla que tot és més delicat i el risc de qualsevol problema és més alt. I de moment tot va molt bé.
Em trobo força millor. Encara tinc son i m’adormo con si res al sofà, però en general estic menys cansada i no tinc aquells fàstics tot el dia que feien que res de menjar em vingués gaire bé. Tampoc tinc una gana desbordant , com sembla que els passa a algunes noies embarassades que estan del mateix temps que jo ( almenys no de moment) , i faig el que puc per menjar sa , una mica de tot i cuidar-me.
M’ he aprimat dos quilos aquests primers mesos i ara sembla que em mantinc. Pel ginecòleg no sembla cap problema, ja que de moment el petitó/na va creixent al ritme que li toca. Si és així , ja tindré temps d’engreixar-me , tot i que no em faria res tenir una mica de panxeta que delati l’embaràs , perquè el que és ara com a molt algú pot pensar que tinc menys cintura , que m’ he engreixat o que estic més arrodonida però de panxa de prenyi res d res...

Ahir vam anar de visita . Tenia tantes ganes de tornar a veure el peque i de saber si tot continuava anant com cal...

La visita em va tranquil·litzar . Sempre em poso molt nerviosa els dos o tres dies abans de la visita , tement que pugui passar qualsevol cosa dolenta , però fins ara sempre he sortit molt més tranquil·la especialment després de la ECO i de veure el metge que està tranquil i optimista. De moment ens hem fet uns anàlisi de triple screening avançat a les 12 setmanes. Sembla que han sortit bé , però ara cal el cribatge del segon trimestre , quan estigui de 15 , per acabar de decidir o no sobre la conveniència de fer una amniocentesi. Ja veurem..
Teníem moltes ganes d’aquesta eco , per veure si podíem saber ja el sexe del nostre petit , però no hem estat de sort. Ens ha sortit un bebè vergonyós . Com la darrera vegada es movia força , movia les mans, se les acostava a la cara , movia les cames , es girava. Va arribar un moment on estava ben “espaterrat” , perfecte per veure què hi havia enmig de les cames, però el molt vergonyós va i s’ hi posa la ma just a sobre. Com que sembla un belluguet al cap de poc treu la mà i sorpresa.. just enmig de tota la zona hi havia el cordó umbilical , de manera que tapava força la situació i el metge no s’atrevia ( o no es volia atrevir) a fer cap pronòstic sobre si era un nen o una nena.
UFSSSSSSSSSSSSSSS això vol dir que ,en cas de no fer l’amnio ,ens toca esperar fins a principi d’agost... en fi.. paciència..
Us deixo un parell de ecos per veure com ha avançat el nostre petit/a .Medeix el doble que la darrera vegada: 7 centímetres , del cap al cul , sense comptar les cames que les hi vam veure prou llargues i ben formades.
A la primera es veu cap i cos , amb les cames plegades.El cap continua essent molt gros , però ara sembla que la forma és més arrodonida . En aquesta no , però en altres ecos es veuen perfectament els dits i els braços. A l’altra eco es veu el bebè des de dalt, està assegut i amb les cames estirades , per això , com que representa que el mirem des de dalt , es veu el cap , part de espatlles-braços o el que sigui i les cames i peus ben estirades.
A que està guapissim/a ?

Físicament no és cap " xollo"

Doncs no , estic cansada. Sembla que el meu estat natural sigui estar cansada i tenir son. Jo no sóc de dormir gaire, la meva hora habitual d’anar a dormir és sempre després de les 12 de la nit. I això de les migdiades , no sé què son.. o no sabia què eren…
Això abans d’estar prenyada , clar. Ara m’aixeco en mitja forma i vaig a treballar.
Treballo de mestra d’educació infantil . I si bé la majoria dels meus alumnes són encantadors i he de dir que la meva feina m’agrada , especialment a final de curs ,és una feina molt estressant. Tenim molta feina a avaluar , a preparar els informes, que avui dia , si no esteu en el mundillo, heu de saber que de numerets res, sinó que cada informe està format per unes 3 o 4 pagines plenes de frases personalitzades per a cada alumne. Després ve el tema dels àlbums. A la meva escola no tenim llibres, treballem en base a treball per racons, tallers i projectes que anem desenvolupant a partir dels interessos dels nens durant el dia a dia. Això és molt més motivador per a la mainada , però significa un piló de feina més per als mestres , especialment a final de curs quan s’ han de preparar els reculls de tot el que s’ ha fet. Si a tot això hi afegim treballar en mòduls prefabricats , amb una calor que ni us explico , i la pressió a sobre de acabar aviat perquè així que acabem ens hem de posar a preparar el trasllat d’escola ( ja que l’any que ve ens n’anem dels “barracons” a una escola nova ) us podeu imaginar que anem tots de bòlit!
I jo més.. Intento fer com tothom , al meu ritme , però com tothom , intento no aixecar pesos , però la resta de feina la faig igual , clar. No em sentiria bé si no ho fes així. Fem jornada intensiva. Els nens acaben a la una del migdia , i nosaltres en teoria una hora més tard. I això és en teoria , clar , perquè amb la feina que tenim ningú marxa de l’escola abans de les tres,. I després d’això hi ha que dina a l’escola i es queda a treballar i hi ha qui va a casa i s’ emporta la feina allà. En fi.. que qui no és mestre no s’ imagina el ritme que portem aquest dies. I això és poc compatible amb estar embarassada. Arribo a casa , m’assec al sofà i allà em quedo . Intento preparar-me un a mica de dinar i desprès em quedo clapada segur , sense proposar m’ ho faig migdiada cada dia! Intento fer allò que m’ han dit:
- Tu escolta el que et demana el teu cos.
Normalment em demana “ SOFÀ , SOFÀ” o bé “ DORMIR , DORMIR” . I ahir més, ahir tenia tots els mals, tenia mal de cap , mal de coll , son , ganes de vomitar , punxadetes i rampes al ventre.. crec que el que em demanava el meu cos era : “CAP DE SETMANA , CAP DE SETMANA“
Menys mal que era el dia just per escoltar-lo i fer-li cas .. avui he dormit unes 13 hores!! Que bé..Em sento molt millor . si aquesta nit faig el mateix començaré amb les piles carregades la setmana que ve. AIXSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS i això només és els començament ! Diuen que a partir dels tres mesos et comences a trobar molt millor. Espero que així sigui!

Es mou !

Aquesta setmana hem tornat a tenir visita, Segons l’ecògraf , que ho calcula per la mida de l’embrió , el dimecres passat estava de 10+1 ( deu setmanes i un dia) , cosa que dóna una data prevista de part el dia 1 de gener del 2008 .
Ualaaaaaaaaaaa… No haurem ni acabat de pair els raïms!! O potser haurà nascut per Nadal , o potser arriba per reis… Sigui con sigui tindrem unes festes més animades tots plegats.
Va ser molt emocionant! Fins ara li havíem sentit el cor i veiem una mena de mongeteta amb un intent d’extremitats, però vaja , que s’ hi havia de posar una mica d’ imaginació . Però aquest dimecres no , es veia ja un minibebé ( i tan mini , que fa uns tres centímetres i poc més) Es veien clarament cap , orelles, cos , braços , mans , peus , dits .. i a més a més es movia!
Es veia perfectament com movia les cames i com acostava les mans a la cara. Va anar de poc que no tornés a vessar quatre llagrimetes davant del metge de l’emoció del moment. En Toti de llagrimetes no , però va quedar al.lucinat i literalment sense paraules , perquè ell no comptava pas veure’l moure ni tan formadet. Ara sí que ens ho acabem de creure de veritat això d’estar embarassats.
He llegit que aquests moviments són del tot incontrolats , quasi espasmòdics , una mena d’ assaig per les neurones dels primer moviments voluntaris del fetus. Però vaja , que veient –ho ningú ho diria. Us poso un parell de imatges de l’eco . El metge ens en va donar cinc! Aviat podrem fer-ne un àlbum de fotos només amb les ecografies.
A la primera té els braços cap avall i les cames doblegades , com qui vol seure rotllo hipiie . A la segona es posa els braços davant de la cara i fa moure les cames.




I després de la part bona i emocionant ve la part complicada. Decidir sobre l’amniocentesi. Tothom amb qui he parlat del tema hi diu la seva : “ Te la faràs , no? “ , “ No te la faràs pas ,no? “
Doncs no sé , la veritat , no sé què és millor. No tinc cap decisió en ferm de” Sí, sí , me la faig sigui el que sigui “, ni cap decisió tipus . “No, no, jo mai me la faria “
Com a bona balança sóc molt indecisa. Per l’edat encara no arribo a l’edat obligatòria on ja recomanen fer-la, però poc en falta vaja. De moment com que la distancia del plec nucal ha sortit molt bé esperaré el resultat dels anàlisis del triple screening i depèn de com surtin decidirem. Tot i això no se fins a quin punt podrem decidir amb coneixement de causa. Com a mínim el meu gine no em va pas donar la impressió que sigui dels que es desentenen del tot de la decisió dels pares i no es mullen per a res. A veure si una vegada vistos els resultats ens orienta una mica ...
Ja ho diu la meva mare “ Abans sense tants de controls ni proves passàvem uns embarassos més tranquils i menys estressats... “

Dir-ho o esperar?

Ja ho hem dit a pares i germans. Hi ha hagut una mica de tot . Hi ha hagut qui s’ ha emocionat , qui ja s’ ho pensaba i asegura que se’ns veía el llautó amb tant d’ interés en fer un dinar familiar, qui no sé si s’ ho pensaba però asseguren que amb els ulls ja se’ns veia , a qui li ha vingut una mica de sorpresa ( els que menys , tot cal dir-ho) i també qui se n’ ha anat de la llengua i ho ha dit a terceres persones abans d’ hora. En general però ,dóna molta alegría poder donar una noticia així , i també rebre-la ès clar .
Personalment , ha estat molt especial poder-ho anunciar i poder donar aquesta alegría per fi als meus pares. Sé que ho han esperat i han estat patint aquests mesos , per tot el que ens va passar i per si tot estava anat bé ara . Ho han portat en silenci i sense preguntar , tal i com els vaig demanar per no sentir-nos pressionats. Tot i que evidentment , amb la familia, no calen paraules per saber què estan pensat els altres, ens coneixem massa i des de fa massa temps . Només de pensar en la seva cara i les seves paraules emocionades en el moment de saber-ho i en les llàgrimes de tots plegats (pq sí , a la meva family som de llàgrima fácil) ja em torno a emocionar. Els estimo massa , i potser ens ho diem massa poc sovint.
Suposo que tothom ho fa diferent això de dir-ho a la família. Hi ha qui només de sortir les dues ratlles al test ja ho esbomba als quatre vents, qui és més prudent i preferiría que no és notés fins als 4 o 5 mesos i dir-ho el més tard posible , pel que pugués ser. Suposo que això depèn de l’experiència que ha tingut cadascú. En el nostre cas , no ens venia de gust ni un extrem ni l’altre. Teníem clar que fins que el gine no ens digués que tot estaba al seu lloc i que efectivament hi havia un projecte de personeta amb el cor bategant i tot semblés normal no diríem res a ningú . I a partir de llavors evidentment hi ha un ordre, primer a la família més propera i després , de mica en mica, sense forçar situacions , a la resta de gent. Aquí estem ara.
La semana que ve tornem a tenir nova visita . Tinc tantes ganes de tornar a veure’l / la. Quasi estarem de tres mesos i si tot continua estant bé ja haurem passat el període de més risc pel petitó. Llavors sí que ens donarem llum verda per acabar-ho de dir a tothom.

Segons la pàgina web de babysitio , una pàgina que us recomano totalment si esteu embarassats o tan sols com a curiositat si voleu veure l’evolució del petit embrió semana a semana ,la nostra mongeteta , que cada vegada s’acostaria més a la mida d’ una cacauet ara com ara , a les 9 setmanes és més o menys així :